Islàndia sí és una revolució |

El passat dissabte es va celebrar a Islàndia un referèndum amb el què es pretenia tancar el cicle iniciat amb la crisi financera de 2008 que va portar a la ruïna al país i on els ciutadans han demostrat el que es pot fer davant l’especulació financera desregulada. Però, ho han fet realment? I si és així, per què no estan inundant els mitjans de comunicació de notícies relatives a l’antic regne de Thule? És què potser no interessa mostrar un camí que s’allunya de les autopistes controlades per l’FMI i el BM? Totes aquestes preguntes, i altres, es contestaran d’una o altra forma depenent dels interessos de la persona que ho faci, però el què ningú podrà negar és que els islandesos han estat capaços de mostrar-nos una alternativa a les decisions unànimes que els governs dels principals països del món han adoptat per enfrontar-se a les conseqüències de la crisi i al paper culpable que se’ns assigna als ciutadans del carrer en aquesta tràgica pantomima.

Tantes paraules buides sobre els esdeveniments dels països àrabs, titllant-los exageradament de revolució quan el poder segueix en mans dels mateixos, innumerables articles dedicats a Grècia, Irlanda i ara Portugal, i escassíssimes referències a un autèntic procés revolucionari de consolidació de vertadera democràcia sense cap indici de violència. Només els islandesos i la seva revolució pacífica han estat capaços d’enderrocar un Govern el 2009 (el del conservador Geir H.Haarden), redactar una nova Constitució i empresonar a molts dels responsables del desastre econòmic del país, consolidant la democràcia més antiga del món. Com ho han aconseguit? D’una forma molt senzilla, negant-se a assumir els deutes contrets pels bancs privats i aprofitant el cabdal que dona la democràcia per participar en totes les importants decisions que s’han adoptat al país des de 2008. De les mateixes s’han de destacar les eleccions anticipades d’abril de 2009 de les que va sortir el Govern de coalició format per l’Aliança Social-demòcrata i el Moviment d’Esquerra Verda, encapçalat per la primera ministra Jóhanna Sigurdardóttir; el referèndum del 7 de març de 2010 rebutjant les negociacions amb els governs holandès i britànic per retornar els 3.700 milions d’euros de la fallida d’Icesave (filial del Landsbanki) i bloquejant el pagament del deute; el rebuig de l’acord aprovat al Parlament islandès de 17 de febrer de 2011, davant de les pressions dels organismes financers internacionals, que després va vetar Ólafur Ragnar Grímsson i que va donar lloc al referèndum; la Iniciativa Islandesa Moderna per Mitjans de Comunicació, projecte de llei que pretén crear un marc jurídic destinat a la protecció de la llibertat d’informació i d’expressió; i, finalment, una envejosa reforma constitucional que, per primera vegada a la història, naixerà d’un procés de democràcia directa i en la que treballen, des de mitjans de febrer, 31 ciutadans sense afiliació política (l’anomenat Parlament Constituent Assessor) per elaborar un nou text que substituirà el de 1944.

El silenciós “procés revolucionari” islandès es va iniciar, tal i com assenyalàvem, el 2008, quan el seu Govern va decidir nacionalitzar els tres principals bancs que estaven en fallida tècnica, el Glitnir Bank HF, el Kaupthing i el Landsbanki Islands HF, i els clients dels quals eren principalment holandesos, britànics i nord-americans. Bancs que, recer del prepotent i ufanós neoliberalisme, es van llençar a comprar actius i productes fóra de les seves fronteres que eren només brossa.

Tot i la resistència ciutadana a pagar els plants trencats, els islandesos pateixen les conseqüències de l’avarícia neoliberal en forma de retallades econòmiques en la sanitat, l’educació i altres sectors públics; de l’augment de la desocupació; de les reduccions salarials o de la congelació dels sous; de l’increment dels preus; del pagament del préstec de 2.100 milions de dòlars de l’FMI; etcètera.

Jugaven a favor del sí al referèndum factors com la reducció dels interessos aplicats per Holanda i Regne Unit (5% al 3%), l’augment del valor dels actius del Landsbanki, la fort pressió internacional i les accions legals derivades del no pagament. Clar que també existia la possibilitat de que aquest segon referèndum no fos suficient i en un futur el Parlament aprovés una nova norma per a la devolució dels depòsits, el que ens portaria a una nova consulta popular. Doncs bé, el triomf del no col·loca el país en una nova tessitura en què qualsevol negociació que facin ho serà, ja ho és, en millors condicions que les de altres Estats europeus i inclús el seu procés d’adhesió a la UE, iniciat el juny de l’any passat, malgrat les declaracions d’algun líder europeu, favorable als seus interessos.

La transcendència de l’escaigut a Islàndia rebassa el pagament o no pagament del seu deute. Al país nòrdic s’han debatut i qüestionat els valors que van portar al boom especulatiu i a la incompetència i deslleialtat dels dirigents públics i privats sobre els que h de fundar-se una societat; s’ha recuperat el paper de la ciutadania en la democràcia i en la construcció social; s’ha recordat que la política i qui l’exerceix ha d’estar al servei dels ciutadans; s’ha demostrat que hi ha altres formes d’enfrontar-se a la crisi i, finalment, s’ha caminat de la democràcia representativa liberal cap a la democràcia participativa directa. Islàndia s’ha convertit en una llum fulgurant en l’erial de les democràcies modernes. Islàndia sí és una revolució.